Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
Dòn pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles. -- Joan Maragall (1911)
The nub of all these oriental philosophies is not an idea,
not a theory, not even a way of behaving, but a way of
experiencing a transformation of everyday consciousness so
that it becomes quite apparent to us that this is the way things are.
–Alan Watts
The tao that can be described
is not the eternal Tao.
The name that can be spoken
is not the eternal Name.
The nameless is the boundary of Heaven and Earth.
The named is the mother of creation.
Freed from desire, you can see the hidden mystery.
By having desire, you can only see what is visibly real. --Lao-tze
Quin rebolcar-se avui totes les ones escumejant sorroses, desiguals!
Com s'estiren i s'alcen tant com poden
per a fugir el gran turment del mar!
Tot el mar s'ensombreix i se sorolla,
ones vénen arreu, onades van,
corrent cap a la platja clamoroses,
l'escabellada escuma al vent donant.
--Joan Maragall (1891)
“Silenci” és un terme polisèmic, un mot amb diverses màscares en
forma de pell de ceba. Absència de remors, abstenció de la paraula,
renúncia, el silenci es revela cant secret del llenguatge assolit, música dels
mil harmònics segons l’imaginari, els afectes, la intuïció. El silenci ultrapassa
el concepte, l’intel·lecte, ens condueix al cor de les coses, ens fa tocar, per
poc que ens hi prestem, el cor de Déu. A Bida de vegades se l’anomena el
“mestre del silenci”. Entre els budistes, i en particular en la branca zen, es
considera el silenci com un mitjà privilegiat per assolir la veritat, la font
oculta.
Japó. Primera meitat del segle XIV, sota el shõgunat dels Ashikaga.
Un temple perdut en la muntanya. Quatre monjos zen han decidit fer un
sesshin (una mena de recés) un silenci absolut. Es troben instal·lats en
zazen (postura de lotus, o semilotus. Les mans a la falda, amb els palmells a
la vista, la mà dreta damunt la mà esquerra, o a la inversa segons les
tradicions, els polzes estirats, tocant-se lleugerament. Ben assegut.
Respiració tranquil·la). S’ha fet de nit. El fred és viu.
-S’ha apagat l’espelma! -diu el monjo més jove.
-No has de parlar! És un sesshin de silenci total -fa observar
severament un monjo més gran.
-Per què parleu en lloc de callar, com havíem acordat! -observa, irònic,
el tercer monjo.
-Jo sóc el únic que no ha parlat! -diu, tot satisfet, el quart monjo.
Aquesta anècdota fa somriure. Però il·lumina perfectament
l’esperit del Zen. Es fa brometa dels monjos, es tracta amb humor el
silenci, si bé se sap que és un element essencial de la via. I és que el
silenci només és el silenci, és a dir, un mitjà. “Si trobes el buda, mata
el buda”, diu una màxima cèlebre.
Res no ha de posar obstacles a l’experiència personal.
Els Millors Contes Zen, Henry Brunel
